Tots som iguals, però alguns som més iguals que uns altres1 (IV2)
Transmissió inconscient de desigualtats socials en els centres educatius
Assenyalades estes limitacions que no han sigut objecte d’estudi (ni com a objecte ni com a part de l’anàlisi), el treball realitzat demostra l’eficiència de les unitats espacials triades, destacant:
La sala de professors. És un espai d’oci, descans i esplai del professorat. Destacant en els seus horaris lliures entre classes i també com a zona ocasional de treball. Compartint està ultima funcionalitat quasi de mode parell amb els departaments i de manera minoritària amb uns altres: aules buides, cantina…
És un espai restringit a l’alumnat, excepte amb autorització docent, la qual cosa es produeix de manera puntual, generalment per a mostrar treballs o exàmens allí depositats. La presència sol ser criticada i amonestada simbòlicament (amb diferent proxemia, mirades, postures corporals…) o fins i tot verbalment, atés que consideren un espai propi, sancta sanctorum del professorat.
Han existit protestes a alguns centres per redenominar, de fet, en algun així es fa, sala de professorat, encara que genèricament se’n diu sala de professors pels seus usuaris. L’objectiu de esta proposta, pels seus defensors és visibilitzar a la part femenina de la docència, assenyalant que la denominació tradicional la invisibilitza.
La resta dels col·lectius professionals: neteja, conserges, administratius… teòricament poden fer ús d’ella. La realitat és que a penes ho fan, excepte per a deixar en alguns casos aliments en la nevera que allí es troba i anar a recollir-los. El personal de cantina seguint la mateixa lògica (espai comú de treballadors) no fa ús d’ell, excepte per a portar aliments preparats en la cantina (per a celebrar algun esdeveniment) o en circumstàncies molt excepcionals com com a jubilacions, celebració de nadal… que en cas de no ser la pròpia (en algun cas fins i tot s’observe que en està) la seua presència en este lloc porta aparellat el treball: elaboració dels productes, servei d’estos, recollida parcial o final de les restes de l’esdeveniment…
La sensació d’incomoditat de “preferisc estar en els nostres llocs i ací per a ells (el professorat)” s’ha vist de forma generalitzada al llarg de tot l’estudi.
La cantina mostra uns espais també molt interessants per a l’estudi. On les categories abans assenyalades ens fan veure usos, comportaments i realitats que s’allunyen de la teoria.
El primer és l’espai de cantina públic. És a dir, exterior de la barra i on se situen cadires i taules sonde són atesos els clients (en la teoria tots, alumnat i els grups professionals). Ací la primera divisió és en temps, on són freqüentats majoritàriament per docents en l’horari de classes (on ells tenen horari lliure), sent la presència d’alumnat minoritària. Generalment els alumnes tenen prohibit el seu ús en horari de classes, menys en comptades excepcions depenent dels centres: entre classes per a fer l’encàrrec d’entrepans per al pati, si bé esta norma sol saltar-se amb relativa freqüència pel personal del bar atenent-los en horari lectiu; aquells que no tenen classe, normalment batxillerat en assignatures aprovades en cursos anteriors, esta situació sol general molèsties que solen verbalitzar els propietaris de la concessió de cantina per no consumir o fins i tot per generar treball extra deixant fem d’aliments que porten de fora del bar, la qual cosa ha donat peu a algunes discussions.
En el temps de pati la presència de docents desapareix o es redueix considerablement davant la presència massiva de l’alumnat. La excepció apareix quan hi ha zones reservades per a ells i a més se’ls atén per una altra cua diferent, la qual cosa agilitza el seu servei.
La presència de la resta del personal es produeix exclusivament en horari lectiu, de manera minoritària i excepcionalment se senten en els mateix llocs que els docents. Sent habitual comprar i portar-li-ho a altres espais (consergeria, administració…), a més de percebre’s més interacció amb el personal de cantina, en una espècie de confraternització social entre grups laborals aliens al professorat, este es mostra també quedant-se més vegades en la barra de la cantina per a consumir les seues compres mentre parlen amb ells.
Els espais interiors de la cantina, interior de barra i magatzem, que haurien de ser espais privatius, es mostren com a espais oberts a uns certs col·lectius. D’una banda, el personal de neteja amb el qual se sol generar una certa confraternització3 entrar per estos espais amb una certa naturalitat, a vegades convidat i altres lliurement, veient-se nombrosos casos en els quals arriben a preparar-se alguns productes per a ells; cafés, torrades… També el personal directiu sol trobar-se en estos magatzems a mode de “amagatall” on s’aparten temporalment de la cerca constant que se’ls realitza o descansen momentàniament. Ací, més que una confraternització, s’observa un desig d’agradar a un col·lectiu (el directiu) que és fonamental en la renovació de la contracta, la qual cosa pot donar un caràcter jeràrquic a la relació.
Els espais de consergeria i administració (secretaria), presenten unes característiques comunes. En tots dos es desenvolupa gran part del temps de treball dels col·lectius laborals que els donen nom. Produint-se estades llargues en ells, gran part de l’horari de treball, creant una certa invisibilització d’estos col·lectius, amb els cuals la interacció d’alumnat, famílies i docents es redueix a uns horaris i mitjançà d’un filtre com és el cristall de la finestreta d’atenció que fa, no sols de barrera física, sinó social creant una sensació de delimitació d’espai i alhora separació social. També sol ser el lloc on tots dos col·lectius solen realitzar el seu temps de descans. Este esmorzar, o temps de parada establit per llei, genera uns certs problemes com se’ns ha indicat, especialment entre el grup de subalterns que en la gran majoria no prenen este temps i esmorzen sense parar d’atendre les seues tasques (obrir la porta, atendre el telèfon…), però també rep “ordenes”4 per part del professorat.
Per contra, també es produeixen diferències importants entre estos espais. La freqüència amb què entra un altre tipus de personal del centre: manetes i neteja, és molt superior en consergeria que en administració. En el que es poden considerar categories més manuals, malgrat que el treball de subaltern, com s’ha assenyalat, no porta aparellat este tipus de tasques més que de manera subsidiària i com se’ns ha indicat en les entrevistes cada vegada és menor ja que són altres gremis els que realitzen eixes funcions, centrant-se el seu treball en l’atenció al públic.
Per part de la secretària5 la interacció també es produeix, però en este cas de dos modes diferenciats: amb l’atenció al públic, en horari establit i quasi sempre atenció a través de la finestreta, tant a alumnat com a les seues famílies; per un altre, la interacció és amb l’equip directiu per qüestió de tramites, documents, factures… generant una espècie estatus superior al de conserges per mímesis (al menys espacial) amb l’equip directiu, tal com ens han reflectit les entrevistes realitzades dins del seu llenguatge, sota la premissa de “treball intel·lectual i no manual”.
Aules i departaments. S’agrupen igualment per similitud. Les diferències entre elles són òbvies, en les primeres és lloc d’estada majoritària de l’alumnat i que este considera “el seu espai”. En alguns centres i assignatures es troba aules matèria i aules de cada docent, és a dir, espais on és l’alumnat el que ha de desplaçar-se fins elles i allí es troba normalment el mateix docent, la qual cosa fa que perden eixa sensació de “el seu espai”. El departament, excepte casos concrets com alguna revisió d’examen o atenció a famílies6, queda restringit a l’equip docent d’eixa assignatura.
No obstant això, més enllà del que seria este marc teòric, que tots dos presenten en comú, s’ha observat (i assenyalat en la resta de triangulació metodològica) un malestar quan entren en eixe espai altres professionals, en l’horari d’estada allí dels professors, que no han sigut anomenats/convidats: conserges, neteja, manetes… però també a l’entrada d’altres docents, en considerar-ho “invasió del seu espai”.
Gimnàs i pati. El primer pot ser considerat l’aula del professorat d’educació física, si bé la resta dels docents poden fer ús amb l’autorització deguda (departament i/o directiva). El més destacat és l’espai del pati, una àrea que canvia totalment en concepció d’un centre a un altre: arbratge i zones verdes; autorització o no a jocs esportius (especialment el futbol); realització d’una altra mena d’oci alternatiu (que es potencia en nombrosos centres); espais segurs i de suport (on l’alumnat sol o sense suports socials pot trobar companys que l’ajuden i acompanyen, per exemple en determinats bancs del centre per a eixos fins)… però al costat d’eixos elements, alguns francament positius, s’aprecia: infrautilització pel centre la resta de l’horari fora del “de pati”7 i quasi en exclusivitat per part de l’equip d’educació física, veient com una cosa privativa este espai. En alguns casos eixa sensació s’expandeix no sols a la part usada per ells sinó a tot l’espai de pati.
La presència de la resta de col·lectius laborals és quasi inexistent, limitant-se al de neteja per a realitzar les seues funcions8.
Igual que en el cas dels col·lectius laborals, la present classificació no pretén ser única ni unívoca.
1 De la frase de Rebel·lió en la Granja (Orwell, 2013): “Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que uns altres.”
2 Bibliografia al final de la sèrie d’articles.
3 Com s’ha dit es busca trobar models, mitjançant la generalització de realitats, sense obviar les particularitats, però sense caure en el relativisme extrem de cada situació el que impediria qualsevol tipus d’anàlisi. Busquem, com diria Díaz de Rada, eixa recursivitat entre el etic, la nostra categories de despatx, i la realitat de camp, emic, sempre sense caure en l’anècdota del casual. En este cas podem assenyalar rivalitats entre personal de cantina i neteja, d’este últim amb els conserges… no obstant això estes excepcions no afecten el model general.
4 Sobre la idea de “ordenes”, entenent-se com a instruccions verbals, parlarem posteriorment.
5 Si bé és la forma en què es denomina és en realitat la administració o com es denomina generalment “l’administrativa/s”, atés que és majoritàriament treball femení. En realitat, el secretari/a és part de l’equip directiu, encarregat entre altres funcions de : donar fe pública (signatura), elaborar i revisar pressupostos i pagar les factures.
6 Si no hi ha disponible un altre lloc del centre.
7 Parèntesi de descans que solen variar de quinze a trenta minuts, segons centres.
8 Per a simplificar l’estudi i adequar-lo a l’espai de publicació s’ha ajunteu en un el personal de neteja si bé en alguns centres, especialment, d’Educació Primària i Infantil el personal de neteja de patis és diferent del que hi ha a l’interior del centre. En estos casos, per la informació rebuda, la comunicació entre ells sol ser escassa (invisibilització mútua), amb alguns casos d’enfrontament i crítiques. Per a no allargar en excés l’estudi, com en altres apartats, es remet a estudis posteriors.
Por el Profesor Juan Carlos Reyes
